divendres 9 de setembre de 2011

Bon 11 de setembre


Lo Fossar de les Moreres

—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi un dia
cavant deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
—Ell los mata i jo els enterro—
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho deia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i l’aliè el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre a n’el fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
—Jo —el nin deia— porto el meu!—
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, assetjada
la ciutat pel de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona,
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
—Felip Quint, que tan se'n reia,
vet aquí el que n'haurà tret.
Rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar a lo tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val re, un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal!
Qui, si té bon cor, no allunya
aquest pensament mortal?
Per’xò el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
—Si sigués... No ho voldrà Déu!
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

—Bé en tenim, fill meu, de feina!
—Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
—Mes, al fossar —respon l'avi—
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'alabi!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint.
Ja hi ha un clot fet per a aqueixos
fora el marge del fossar:
traïdors amb traïdors mateixos!
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i per replantar!

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
com t’estrenyen el dogal!
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient, cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres,
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que de l'esglai resta mut.
Contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
—No —al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu—.
Mira'l, Déu n'ha pres venjança!
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
—El seu crim dels bons l'allunya.
Fou traïdor a Catalunya;
on l'enterrarem? —A fora.
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler “Pitarra” (1839-1895)

dissabte 14 de maig de 2011

Queda prohibido


¿Qué es lo verdaderamente importante?
Busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir.
Cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.
 
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.
 
Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.
Alfredo Cuervo Barrero 

dijous 5 de maig de 2011

Malvolguts enemics

 
 Amb l'Artemi ens trobem de tant en tant, l'excusa és fer un cafè, però anem bastant directes al gra: parlar de coses sense importància i pelegrines. 

Avui ha tocat "els enemics", aquelles persones que jo penso que no tinc i que tot i així existeixen i, que esperen la seva oportunitat per exercir. Aquesta és l'aportació de l'Artemi, demostrar que en el meu món utòpic on tots som amics, coneguts i saludats, falten els enemics.

L'Artemi no comença mai una frase amb "Mira Arcadi", un analfabetisme dialèctic, segons ell, de confondre l'oïda amb la vista. Continua ràpid perquè se sap la lliçó, la porta escrita a la pell.

 "D'enemics en tens i cal donar-los publicitat per tal que ànimes com tu, benpensades, en fugeixin com de la pudor. Els enemics provenen de moltes fonts i fontetes, perquè ets simpàtic o antipàtic, perquè ets introvertit o extrovertit, perquè tens o no tens cèntims, perquè la teva senyora és millor que la seva, perquè saps ciències que ells desconeixen, perquè les coses et van bé o no tan... però, sobretot, perquè en algun moment determinat no els has llepat el cul i els has desenmascarat tot i tenir cura de les paraules que has fet servir. Els nostres enemics –ara parla en plural–, són antònims nostres, són dolents. Són rònecs i mesquins, raquítics en neurones, famolencs de saviesa, envejosos, creguts i sobrats, imbècils, cretins, necis, i sobretot gent que no ens perdona que amb la possessió de tantes virtuts no els fem l'onada ni pagant. Aquests subjectes mascles o femelles ens posen a caldo amb la menor vianda que hi hagi ben adobats amb falsedats, insídies, tergiversacions i boles de carn sense trinxar. Ells o elles no t'obliden mai, no els oblidis tu. Al cap i a la fi, si no els desprecies a ells, com podràs apreciar els teus amics?

D'enemics en tenim més dels que ens pensem, sempre en campanya per engrandir el seu cercle, l'estupidesa que corre per les seves venes els hi demana com vampirs socials. Quan et passi algo que no entenguis el perquè, intenta esbrinar qui ha fet una cervesa amb qui, la resposta pot estar allí o al bar del costat. Fixa-t'hi bé i, almenys, no la paguis tu."

–Em dirà quant és?
–Què teniu? (clara disfunció del verb tenir)
–Dos cafès.
–Dos amb quaranta.

Avui l'Artemi estava molt fi, massa esmolat...

Arcadi Vilella
"Té la mà Maria- Reus"

dimecres 13 d’abril de 2011

80è aniversari de la República Catalana


Proclamació de la República Catalana
14 d’abril de 1931

Catalans: 
 
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica. 
 
D'acord amb el President de la República Federal Espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 
 
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 
 
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 
 
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 
 
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 
 
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. 
 
Barcelona, 14 d'abril de 1931. 
 
El President 
FRANCESC MACIÀ 


diumenge 20 de març de 2011

Callar


Callem davant el parlar. Si algú ens parla hem de callar per escoltar-ho i entendre-ho. Només mentre estem callats ens arriben les seves paraules. Únicament callant podem entendre-les. I solament si primer hem callat podem respondre a les seves paraules.

Per tant, únicament podem escoltar i parlar si callem. El callar no està buit de cap manera . Està ple de paraules que escoltem i ple de paraules que direm.

Però també callem si ens tanquem al que diu l'altre, si no li permetem que amb les seves paraules ens alteri, ens persuadeixi, ens imposi alguna cosa o guanyi poder sobre nosaltres. Llavors el callar es torna resposta i és més eloqüent que qualsevol paraula.

El callar també està indicat quan no tenim res que dir, quan no sabem cap resposta o quan el tema és massa gran com perquè puguem o tinguem el dret a dir alguna cosa sobre aquest tema.

Moltes vegades parlem perquè no suportem estar callats, davant el dolor, el dol o una greu malaltia, per exemple. Llavors tractem de consolar a l'altre, sovint amb paraules buides, o de crear-li falses esperances en lloc d'acompanyar-ho calladament i limitar-nos a encaixar-li la mà.

Però també callem davant alguna cosa gran, davant la gran naturalesa, per exemple, o davant el gran art. I callem, sobretot, davant de Déu.

Bert Hellinger Colecció Psicología “PENSAMIENTO EN EL CAMINO” edit. Rigden, pág. 25.