Ja fa molt temps que m’arrossego pel món de la faràndula del tipus amateur, és a dir, sense tenir-ne ni folla. A vegades penso que m’hi he arrossegat massa temps, i cada vegada m’hi trobo més cansat i des ubicat.
Lo meu ha estat en gran mesura el teatre i la dansa, i la rapsòdia en menor calibre. Puc dir amb orgull que tant en el teatre com en la dansa he aconseguit fites relativament importants, vist en l’àmbit d’aficionats en el qual m’he mogut. Però tants anys et donen taules, experiència i “savoir faire”, una certa seguretat damunt d’uns empostissats més propensos a la ruïna que no pas al Liceu i una perspectiva d’anys i panys veient talents en brut i en net que actuen amb tu, abans o després. Tot plegat un bagatge i uns coneixements fruits d’una experiència viscuda i no sempre reeixida.
I ara, ja cansat totalment de la dansa i parcialment de la interpretació, és quan veig els braus des de la tanca abans que ens els prohibeixin. I el que veig és jovent que ja no és com el d’abans, que no es curra un treball escènic com Déu mana i que espera qualsevol indicació del director artístic per poder dir –o pensar, que aquest món és ple de covards- què coi sabrà ell per ensenyar-lo a ell (o ella), que ha fet centenars de cursos teatrals, interpretatius i d’àmbits relacionats, tots de pa sucat amb oli amb pseudo professors de teatre que no són altra cosa que fracassats de la professió que haguessin volgut seva,sobre què o com ha de fer una cosa determinada.
Són aquells tipus d’aprenents d’actors que es pensen que el teatre és un do diví. Que es té del néixer, com el cabell ros o la mala llet, i que només fan els cursos teatrals per reafirmar-se que són els millors de la (seva) cort, els més “fashion de la mort” de la interpretació de pixarrí, i que es compren un mirall cada mes perquè el gasten de tant que s’hi miren, en un exercici d’autoegoisme mal dissimulat.
I mentrestant, entre gilipollismes i prepotència, obliden que per fer qualsevol activitat artística, a part de qualsevol curs, curset, seminari, missa o sermó relatiu al tema, cal tenir talent. No s’adonen que ser artista no s’aprèn, sinó que es perfecciona, que la base no són els cursos sinó el talent, i que sense talent, ja pots tenir tots els títols del món que no seràs mai un artista (ja sigui actor, escriptor o pintor). En canvi, no et calen cursos si tens la sort que el talent et sobresurt per les orelles. I quan els hi expliques se t’emprenyen, no sé ben bé si perquè no t’entenen o perquè, conscients de la seva manca de talent, s’adonen que han perdut el temps en activitats docents de dubtosa productivitat i encara pitjors resultats.
Però per sort no tot està perdut. De tant en tant encara et trobes algun noi (o noia) ple d’il•lusió, que es trenca la cara dalt de l’escenari, que s’automaleeix per dins quan s’encalla mentre diu el millor tros del seu text, que es frustra entre rompiments i bada veient com vells veterans d’antics teatres i encara més antigues glòries intenten fer sortir la dignitat suficient per treure endavant una peça que no la salvaria ni el propi Teatro Nacional. I mentre el jove bada, veus que en el seu interior hi rau, encara amagat, un petit Juanjo Puigcorbé, o una Anna Lizaran, o una Carme Elias, o un Sergi López, o un Carles Fígols, o un...





