Lo Fossar de les Moreres
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi un dia
cavant deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
—Ell los mata i jo els enterro—
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho deia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i l’aliè el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre a n’el fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
—Jo —el nin deia— porto el meu!—
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, assetjada
la ciutat pel de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona,
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
—Felip Quint, que tan se'n reia,
vet aquí el que n'haurà tret.
Rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar a lo tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val re, un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal!
Qui, si té bon cor, no allunya
aquest pensament mortal?
Per’xò el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
—Si sigués... No ho voldrà Déu!
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
—Bé en tenim, fill meu, de feina!
—Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
—Mes, al fossar —respon l'avi—
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'alabi!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint.
Ja hi ha un clot fet per a aqueixos
fora el marge del fossar:
traïdors amb traïdors mateixos!
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i per replantar!
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
com t’estrenyen el dogal!
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient, cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres,
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que de l'esglai resta mut.
Contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
—No —al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu—.
Mira'l, Déu n'ha pres venjança!
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
—El seu crim dels bons l'allunya.
Fou traïdor a Catalunya;
on l'enterrarem? —A fora.
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
