Justícia global

Com és possible que persisteixi l’extrema pobresa de la meitat de la humanitat, malgrat l’enorme progrés econòmic i tecnològic i malgrat les normes i els valors il·lustrats de la nostra civilització occidental enormement dominants? Per què nosaltres, ciutadans dels pròspers estats occidentals no trobem, com a mínim, enormement preocupant que un món enormement dominat per nosaltres i pels nostres valors proporcioni unes posicions de partida i unes posicions tan deficients i tan inferiors a tantes persones?

El nostre món està configurat d’una forma que ens manté molt allunyats de la pobresa extrema i massiva i ens envolta de gent rica i civilitzada, per a la qual els pobres de fora són tan sols una bona causa remota, equiparable a la de garantir la supervivència del mussol clapejat. En un món tal, la idea que estem cometent un crim atroç contra aquestes persones i que, per tant, hauríem de lluitar per tal d’evitar que segueixin patint i morint, ens semblarà tan freda, forçada i ridícula que no ens sentirem amb ganes de reflexionar-hi. Que siguem per naturalesa tan miops i conformistes com per reconciliar-nos fàcilment amb la fam de fora pot ser tal vegada convenient per als qui podem ‘reconèixer-nos a nosaltres mateixos’ i portar vides valuoses i satisfetes sense reflexionar gaire sobre l’origen de la nostra riquesa. Però és quelcom molt inconvenient per als pobres globals, la més gran esperança dels quals potser rau en la nostra reflexió moral.

El concepte de justícia global implica un canvi de perspectiva en la perspectiva cosmopolita de la teoria moral: tradicionalment s’havia considerat que els problemes de justícia nacional (interns als Estats) tenien una resolució diferent al problemes de justícia internacional. Fins i tot els forasters dins l’Estat sovint no tenen els mateixos drets i obligacions que els nacionals (no poden votar, per exemple, i en alguns països no poden comprar terres o propietats estratègiques). L’ordre internacional mundial resulta injust perquè enriqueix les elits dels països rics i pobres i empobreix la majoria de la població al mateix temps que perpetua l’opressió. Això és degut, precisament, a què apliquem en les relacions internacionals (que sempre ens semblen més llunyanes), principis que no toleraríem en la justícia interna dels nostres països. El tracte igual és un principi moral que ha de tenir valor universal.

La distinció entre causar la pobresa i no reduir-la té poca o cap importància. Permetre que persones a qui hom podria salvar fàcilment morin de fam, malgrat que es tracti de persones que viuen més enllà de les nostres fronteres, és moralment equivalent a matar-les o, en tot cas, poc millor. Que els països rics i els ciutadans d’aquests països siguem «defensors i beneficiaris d’un ordre institucional global» clarament injust i no gens imparcial des del punt de vista de les regles morals contribueix substancialment a la fam que pateixen els pobres.

Per plantejar el tema de la moralitat i la pobresa al món d’una manera significativa i comprensible, cal establir d’entrada que els drets humans han de ser considerats universalment (tothom té els mateixos drets) i imparcialment (ningú no té més drets que un altre, si algú ha estat tractat d’acord a un dret ‘ics’ aquest dret ha de poder valer per a tothom). Els drets humans no ens exigeixen estimar els altres, ni atorgar-los privilegis, ni protegir-los, ni fer-los caritat. Però si que ens obliguen a no fer-los mal, ni a abusar-ne. Doncs bé: hem incomplet repetidament amb aquest ‘mínim’ i en aquest sentit les relacions internacionals es basen en una immoralitat: fem als països pobres (i als pobres dels nostres països) el que no permetríem que ens fessin a nosaltres. Hi ha factors polítics i econòmics institucionals que són, en ells mateixos, injustos. En aquest sentit l’ordre econòmic mundial, en la mesura que és abusiu, constitueix moralment un crim contra la humanitat.