Si molesto, em quedo!!

Bon 11 de setembre

2011-09-09T16:54:00.000+02:00

Lo Fossar de les Moreres

—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi un dia
cavant deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
—Ell los mata i jo els enterro—
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho deia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i l’aliè el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre a n’el fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
—Jo —el nin deia— porto el meu!—
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, assetjada
la ciutat pel de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona,
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
—Felip Quint, que tan se'n reia,
vet aquí el que n'haurà tret.
Rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar a lo tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val re, un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal!
Qui, si té bon cor, no allunya
aquest pensament mortal?
Per’xò el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
—Si sigués... No ho voldrà Déu!
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

—Bé en tenim, fill meu, de feina!
—Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
—Mes, al fossar —respon l'avi—
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'alabi!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint.
Ja hi ha un clot fet per a aqueixos
fora el marge del fossar:
traïdors amb traïdors mateixos!
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i per replantar!

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
com t’estrenyen el dogal!
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient, cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres,
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que de l'esglai resta mut.
Contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
—No —al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu—.
Mira'l, Déu n'ha pres venjança!
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
—El seu crim dels bons l'allunya.
Fou traïdor a Catalunya;
on l'enterrarem? —A fora.
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler “Pitarra” (1839-1895)

Queda prohibido

2011-05-14T20:50:00.000+02:00

¿Qué es lo verdaderamente importante?
Busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir.
Cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero

Malvolguts enemics

2011-05-05T16:55:00.000+02:00

Amb l'Artemi ens trobem de tant en tant, l'excusa és fer un cafè, però anem bastant directes al gra: parlar de coses sense importància i pelegrines.

Avui ha tocat "els enemics", aquelles persones que jo penso que no tinc i que tot i així existeixen i, que esperen la seva oportunitat per exercir. Aquesta és l'aportació de l'Artemi, demostrar que en el meu món utòpic on tots som amics, coneguts i saludats, falten els enemics.

L'Artemi no comença mai una frase amb "Mira Arcadi", un analfabetisme dialèctic, segons ell, de confondre l'oïda amb la vista. Continua ràpid perquè se sap la lliçó, la porta escrita a la pell.

"D'enemics en tens i cal donar-los publicitat per tal que ànimes com tu, benpensades, en fugeixin com de la pudor. Els enemics provenen de moltes fonts i fontetes, perquè ets simpàtic o antipàtic, perquè ets introvertit o extrovertit, perquè tens o no tens cèntims, perquè la teva senyora és millor que la seva, perquè saps ciències que ells desconeixen, perquè les coses et van bé o no tan... però, sobretot, perquè en algun moment determinat no els has llepat el cul i els has desenmascarat tot i tenir cura de les paraules que has fet servir. Els nostres enemics –ara parla en plural–, són antònims nostres, són dolents. Són rònecs i mesquins, raquítics en neurones, famolencs de saviesa, envejosos, creguts i sobrats, imbècils, cretins, necis, i sobretot gent que no ens perdona que amb la possessió de tantes virtuts no els fem l'onada ni pagant. Aquests subjectes mascles o femelles ens posen a caldo amb la menor vianda que hi hagi ben adobats amb falsedats, insídies, tergiversacions i boles de carn sense trinxar. Ells o elles no t'obliden mai, no els oblidis tu. Al cap i a la fi, si no els desprecies a ells, com podràs apreciar els teus amics?

D'enemics en tenim més dels que ens pensem, sempre en campanya per engrandir el seu cercle, l'estupidesa que corre per les seves venes els hi demana com vampirs socials. Quan et passi algo que no entenguis el perquè, intenta esbrinar qui ha fet una cervesa amb qui, la resposta pot estar allí o al bar del costat. Fixa-t'hi bé i, almenys, no la paguis tu."

–Em dirà quant és?
–Què teniu? (clara disfunció del verb tenir)
–Dos cafès.
–Dos amb quaranta.

Avui l'Artemi estava molt fi, massa esmolat...

Arcadi Vilella

"Té la mà Maria- Reus"

80è aniversari de la República Catalana

2011-04-13T21:56:00.000+02:00

Proclamació de la República Catalana

14 d’abril de 1931

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República Federal Espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.

El President
FRANCESC MACIÀ

Callar

2011-03-20T17:21:00.000+01:00

Callem davant el parlar. Si algú ens parla hem de callar per escoltar-ho i entendre-ho. Només mentre estem callats ens arriben les seves paraules. Únicament callant podem entendre-les. I solament si primer hem callat podem respondre a les seves paraules.

Per tant, únicament podem escoltar i parlar si callem. El callar no està buit de cap manera . Està ple de paraules que escoltem i ple de paraules que direm.

Però també callem si ens tanquem al que diu l'altre, si no li permetem que amb les seves paraules ens alteri, ens persuadeixi, ens imposi alguna cosa o guanyi poder sobre nosaltres. Llavors el callar es torna resposta i és més eloqüent que qualsevol paraula.

El callar també està indicat quan no tenim res que dir, quan no sabem cap resposta o quan el tema és massa gran com perquè puguem o tinguem el dret a dir alguna cosa sobre aquest tema.

Moltes vegades parlem perquè no suportem estar callats, davant el dolor, el dol o una greu malaltia, per exemple. Llavors tractem de consolar a l'altre, sovint amb paraules buides, o de crear-li falses esperances en lloc d'acompanyar-ho calladament i limitar-nos a encaixar-li la mà.

Però també callem davant alguna cosa gran, davant la gran naturalesa, per exemple, o davant el gran art. I callem, sobretot, davant de Déu.

Bert Hellinger Colecció Psicología “PENSAMIENTO EN EL CAMINO” edit. Rigden, pág. 25.

La frase

2011-01-14T22:02:00.000+01:00

Per fer un món millor no calen armes millors; calen persones millors.

Els reis “màgics” de l’Orient

2010-12-26T13:21:00.000+01:00

Detall del Mosaic de Sant Apollinaire Nuovo, a Ràvena, Italia, on apareixen per primer cop els noms dels treis reis "màgics" i on Baltasar encara és blanc.

Es coneix ben poca cosa referent als “Reis Màgics”, ja que només en fa referència el text de l’Evangeli de Mateu, més concretament en el segon capítol, versicles un al dotze, on es narra com uns Mags, guiats per un lluminós estel, van arribar a Betlem per adorar i oferir els seus místics presents al Messies nounat . Però el mateix Sant Mateu no ofereix detalls sobre el seu origen, ni tan sols afirma que fossin reis, per la qual cosa molts autors consideren que l'evangelista, que escrivia per als jueus, els va utilitzar com a recurs per realçar la naturalesa divina i el caràcter de Jesús com a Messies.

Existeixen interpretacions que diuen que els Reis Mags podrien haver estat astròlegs babilonis o sacerdots perses, conreadors de les ciències -particularment l'astronomia- des d'un punt de vista teològic. Sant mateu tampoc cita el lloc o país del que procedien, encara que tot apunta a Babilònia o Pèrsia, ja que a l’època Babilònia era un gran centre astrològic on, igual que Pèrsia, els mags eren una casta amb molta influència. El més probable és que arribessin a Jerusalem dos mesos després del naixement de Jesús.

Han estat les tradicions posteriors les que han creat pràcticament tota la tradició. Fins al segle IV els Reis Màgics van ser dos, quatre, sis, dotze o seixanta, segons la tradició. No va ser fins a la primera meitat del segle III que Orígenes, un dels pares de l’església, va afirmar taxativament que els Reis màgics havien estat només tres, una postura que va acabar prevalent des del segle següent. Va ser Tertulià qui, per evitar la mala fama que tenien els mags perses, va transformar als Reis Màgics en “reis d'Orient”.
En un mosaic bizantí de mitjan el segle VI de Sant Apollinare Nuovo (Rávena, Itàlia), apareixen per primera vegada els seus noms actuals, però els reis encara anaven abillats a la manera persa. Però els tres noms que han arribat fins a nosaltres en la tradició occidental -Melcior, Gaspar i Baltasar- no són els noms primitius o originals dels Mags, els quals es desconeixen (Mateu tampoc els esmenta).

La representació d'un dels Reis Mags com a home de raça negra, no va començar fins al segle XIV. El venerable monjo benedictí, Beda, doctor de l'Església, els va descriure així en un còdex: "Melcior, ancià de blancs cabells i llarga barba del mateix color; Gaspar, més jove i ros; Baltasar, negre". Beda els va considerar representants d'Europa, Àsia i Àfrica, per així accentuar la sobirania universal de Crist sobre totes les races i països. Els noms són diferents en diverses llengües. En grec s’anomenaven Appellicó, Amerí i Damascó; en hebreu Magalath, Galgalath i Serakin. Els armenis suposen que els mags van ser 12, per la qual cosa els assignen dotze noms diferents.

Al segle XV, el bisbe Petrus de Natalibus va fixar que Melcior tenia seixanta anys, Gaspar quaranta i Baltasar vint, una descripció física que discrepava molt de totes les que hi havien fins la data. Baltasar va ser blanc fins al segle XVI, època a partir de la qual se’l va representar com de raça negra per necessitats estratègiques de l'Església. A Occident no va començar a celebrar-se l'adoració dels Reis fins al segle V, i no van començar a portar joguines als nens fins a mitjan segle XIX.

El seu destí després de l'adoració també és desconegut. Sant Mateu només diu que ”van tornar al seu país per un altre camí per burlar a Herodes”. La tradició piadosa afirma que van ser deixebles de Sant Tomás. Uns altres afirmen que van ser consagrats bisbes i van morir martiritzats cap a l'any 70 de la nostra era. Les seves suposades relíquies van ser transportades de Milà a Colònia al segle XII, on encara avui són venerades en un reliquiari bizantí de la catedral d'aquesta ciutat alemanya.

Un altre dels enigmes dels Reis Mags més estudiats és la naturalesa del brillant astre que els va conduir fins al pessebre de Jesús. Per a molts autors era un cometa o meteorit lluminós. Hi ha qui manté que va poder tractar-se del cometa Halley. Kepler, el 1606, va afirmar que va poder néixer de la conjunció triple de dos planeta, Saturn i Júpiter, en la constel·lació de Peixos.

A la biblioteca de la Universitat de Salamanca es troba un curiós còdex del segle XV, titulat Història dels Reis Mags. Ple de cites de l'Antic Testament, relata la trajectòria d'aquests durant i després de l'adoració, i destaca l'episodi de les temptacions que van sofrir els tres Reis a càrrec de Satanàs.

L'actualment imprescindible «carta als Reis» va començar a popularitzar-se durant la primera meitatdel segle XIX.

Bon Nadal i Feliç 2011

La frase

2010-11-19T17:33:00.000+01:00

Tinc un conegut a qui li ha fet molta il·lusió haver-se adonat que hi ha vida abans de la mort.

Eduard Punset

Carta de disculpa al President Montilla

2010-11-14T12:35:00.000+01:00

Molt Honorable President Montilla,

M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.

Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.

Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.

Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!

Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia.

Anònim d'Internet en el qual m'hi sento plenament identificat

Un record de comiat per un gran mestre

2010-09-03T20:49:00.000+02:00

Autorretrato

No puedo escribir sobre mí mismo. En primer lugar, porque no soy capaz. Ni siquiera tengo una lengua propia. En segundo lugar, soy demasiado consciente de que, si lo intentara, el yo acerca del cual escribiría no sería el yo que soy, puesto que soy un sujeto y no un objeto. En tercer lugar, escribir sobre aspiraciones y decisiones es como hacer proyectos. Puede ser interesante para los amigos o para las personas con las que tengo una relación personal, pero su interés se limita a este ámbito.

Y sin embargo escribo. No sobre mí mismo, sino que me escribo a mí mismo. Todo aquello que escribo es, al menos, una parte de mi yo. Todo lo que escribo es autobiográfico. Solo pongo por escrito pensamientos que yo mismo he pensado como palabras. Yo mismo soy aquello que escribo y escribo como alguien que habla.

Soy especialmente sensible a dejar que la palabra hable, a permitir que el lenguaje se desarrolle a sí mismo. El yo que también reside en el lenguaje (y que es diferente del ego), habla y se rebela a sí mismo en la medida en que dice lo que ha de decir. Por eso el yo no se expresa completamente, y el proceso de devenir lenguaje no se produce automáticamente. El yo tiene necesidad de mí como de un mediador necesario. Soy un elemento activo de esta revelación; gran parte depende de mí transparencia, además de mi atención y otros factores.

Recuerdo un ideal: cada párrafo que escribo, cada frase, debería reflejar, en la medida de lo posible, toda mi vida y ser expresión de mi ser. Se debería reconocer mi vida entera en una sola frase, del mismo modo que puede reconstruirse el esqueleto completo de un animal prehistórico a partir de un solo hueso.

Raimon Panikkar

La frase

2010-07-23T15:06:00.000+02:00

Se m'han mort les flors de plastic perque se'm va oblidar fer veure que les regava.

A Manu Servi

(perdoneu els accents, pero tinc un problema en l'equip)

Avui és un dia trist per la meva pàtria

2010-06-28T21:47:00.002+02:00

Avui és un dia trist per la meva pàtria. Avui, aquells que representen la Espanya més retrògrada, rància, casposa, egoista i que odia tot allò que ella no defensa, ens ha retallat l’Estatut d’Autonomia. Avui la meva indignació és gran, immensa. Voldria ser més educat, però la meva ira és difícilment controlable.

Es pot saber què collons us heu pensat? Qui us penseu que sou per decidir sobre un poble sobirà, que ha decidit el seu futur democràticament, que sap (o es creu que sap) on va, d’on ve, què vol, com i quan? Tanta enveja us fem?

Quin dret us penseu que teniu sobre nosaltres? Us penseu que sou millors perquè sabeu matar braus en espectacles denigrants? Perquè ens espolieu impunement i ens feu miserables mentre vosaltres us malgasteu els nostres diners a mans plenes? Perquè no teniu el que s’ha de tenir per posar-vos a treballar com nosaltres i preferiu rebre les subvencions del govern que espolia a Catalunya? No us fa vergonya?

No us sembla vergonyós que un text que han aprovat més de 6 milions de persones i l’han referendat dos parlaments elegits democràtica i legítimament, ara vinguin uns poca-vergonyes que ocupen places que ja no els hi pertoquen (des de fa més de 30 mesos!!) i ens diguin el què val i el què no val, pel sol fet de que porten una toga més negre i un cervell més negre encara? Qui us creieu que sou?

Qui us creieu que sou quan ens diuen als catalans que hem d’acomplir les lleis quan ells són els primers que no les compleixen? Amb quina autoritat preteneu fer-nos-ho creure? Amb la moral no, perquè heu demostrat a bastament que no en teniu. Amb la política tampoc, perquè els polítics ja es van manifestar a favor. Amb les armes, potser? Perquè si és amb les armes no sereu tant diferents dels terroristes amb els quals us ompliu la boca per combatre’ls. Vosaltres sabeu tan bé com jo que per ser un terrorista no cal portar una pistola a la mà. Ho practiqueu diàriament, com avui.

Em feu un fastig que us vomitaria a sobre. De veritat.

Una frase

2010-06-05T09:43:00.001+02:00

La credibilitat de les persones és inversament proporcional a l'alçada de les seves mentides.

A manu servi, 2010

Felicitats, campions!!

2010-05-21T17:23:00.001+02:00

Un equip de futbol va ser el centre del món.
I quin és el secret? —es preguntava tothom.
El futbol més bonic? La velocitat, el control,
anar sempre a l’atac, buscar sempre el gol?

És el joc en equip. No serà la humilitat?
Sense protagonistes ni cap divinitat.

Un equip de futbol va ser el centre del món.
I quin és el secret? —es preguntava tothom.

La feina ben feta, qui no ho recorda?
Una cosa molt nostra en els moments de més glòria.
Estimar el teu ofici, vigilar cada detall,
va cantar en un poema Joan Maragall.

Tot està per fer, podem aixecar el vol.
Tot és possible, escrivia Martí i Pol.
Salvador Dalí, Pau Casals,
Antoni Gaudí, des d’aquí universals.

La Ruscalleda amb la cullera, amb la ploma Monzó.
Tu amb el teu martell, jo amb el meu ordinador.
Metges, periodistes, mecànics, pintors,
fusters, lampistes, músics i escriptors.

Un equip de futbol va ser el centre del món.
I quin és el secret? —es preguntava tothom.
La passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat
i estimar la feina és la nostra credibilitat.

Són les ganes, treballar fort.
Desperta, company! És millor que la sort.
No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som,
fer les coses com sempre, que no ens venci la son.

Un equip de futbol va ser el centre del món.
I quin és el secret? —es preguntava tothom.
Si fem les coses com nosaltres sabem,
hi ha res impossible? Què no aconseguirem?

I el que facin els altres tant se val:
la feina ben feta no té fronteres ni té rival.

http://www.youtube.com/watch?v=iLtGMkN8mgk

1 de maig, dia de la poca feina!!!

2010-05-01T19:54:00.000+02:00

Avui es celebra el dia del treball, o del treballador, o del aturat, o del gandul, o tant se val. Cada dia es celebra alguna cosa, i per tant, desprestigien les festes que es dediquen a coses realment importants, i la del treball, darrerament, és una d’aquestes.

Des que la maleïda crisi ha entrat en les nostres llars, l’atur no ha parat d’augmentar. I es dóna la culpa (com sempre) a aquell que menys la té: a la crisi, al govern, als bancs, al transfuguisme industrial, a la deslocalització, etcètera. I no dic que no la tinguin, compte! Sinó que segurament no són els únics culpables. I s’omplen diaris i revistes, i programes televisius que, depenent del color polític (sempre hem d’acabar amb la política dels collons) et diuen que això s’acabarà demà mateix o que no s’acabarà fins el dia del judici final, on allà sí que, sense solució de continuïtat, ens fini-quitaran a tots, per bé o per mal.

Però amb totes les responsabilitats que hi poden haver, algunes més demagògiques que reals, segons el meu parer hi ha una causa principal que provoca aquesta esbromadora taxa d’atur: la incultura i l’analfabetisme laboral, l’aferrament a uns sistemes de treball obsolets i la manca de planificació dels treballadors (repeteixo, dels treballadors) per fer-hi front, el descrèdit enfront a la formació continuada per poder fer front a noves perspectives laborals, la manca de preparació de gran part de la nostra població activa per fer front a tasques que requereixen, cada vegada més, determinat grau de coneixements previs, on els coneixements tecnològics són bàsics i la majoria de treballadors no en tenim ni folla, etc. Perquè, per si algú encara no s’ha adonat, això d’entrar a treballar a una empresa fins que et jubilis ja no funciona, que això dels aprenents, peons, oficials de primera, etc... forma part dels llibres d’història, i que el món laboral cada vegada és més competitiu i exigeix cada vegada més requisits als seus treballadors.

I som precisament els treballadors els que no ens volem reciclar, que ens pensem que som els millors del món en tot i que si anem a una empresa els hi estem fent un favor, que això d’estudiar de gran és d’imbècils i que ja ho faran altres, que a nosaltres no ens cal, preparats com estem de tot i més. I a més, com que els nostres governants ens mantenen vida i vicis a través de mil i una subvencions i ajudes, qualsevol treballa! Perquè si el govern em paga 420 euros per no fotre ni brot, com pretenen que vagi a treballar 4 hores diàries per 600 euros?

I a part d’això hi trobem els sindicats, que menteixen de base a tort i a dret, embutxacant-se els diners dels treballadors a mans plenes (com pot el líder d’un sindicat nacional cobrar un sou de 16.000 euros mensuals?) i enganyant-los descaradament amb falses promeses, falses reunions amb polítics i empresaris on no hi tenen ni veu ni vot i fan tot el que la resta diuen, i llavors ho disfressen com a èxit personal i del sindicat, mentre amaguen la veritat, que és que en aquest trist país a la cua del món civilitzat la població activa té un nivell cultural i una preparació laboral molt propera a zero, i que els que realment estan preparats se’n van d’aquest païset de pixarrí (per què serà?) i no tornen mai més.

Avui, els líders sindicals i altre púrria per l’estil s’omplen la boca demanant treball de qualitat, però no es paren a pensar si poden disposar de treballadors de qualitat. Perquè és de justícia que el mateix que demanen els sindicats ho demanin les empreses, oi? Què passa senyors que procureu pel benestar dels treballadors quan, al igual que vosaltres, l’empresa demana un treballador de qualitat per cobrir el treball de qualitat que vosaltres reclameu?

En resum i parlant en plata: estem fets una colla d’estúpids, de rucs, de poca-vergonyes, d’hipòcrites, de ganduls i vividors que a sobre no tenim el valor de reconèixer-ho, i fotem les culpes a qui sigui menys a nosaltres, que som els que la tenim i fem mans i mànigues perquè els governs ens mantingui la mamella per poder seguir fent veure el que no som.

Segurament hi haurà el defensor de les causes perdudes de torn que em dirà que fico a tothom al mateix sac i que això no toca, que no és ètic, i tal. I potser té raó. Però més de 4 milions d’aturats i un cop d'ull a les polítiques laborals d'alguns dels països veïns dóna per plantejar-se a quin dels sacs ens hauríem de posar.

I així ens va, a tots plegats...

Atlantia

2010-04-30T18:35:00.000+02:00

"Se calcula que las hormigas del planeta pesan lo mismo que la humanidad. Si desaparecieran, se produciría un fenómeno ligado a la extinción mucho más dramático que el meteorito que acabó con los dinosaurios. En cambio, si se extinguiera la especie humana, en términos ecológicos no pasaría absolutamente nada. Las personas no aportamos ya nada a los ecosistemas. Sólo gastamos, somos los más grandes consumidores y, sin embargo, nadie nos consume. ¿O si… ?"

Mago de Oz

Gaia III

Hipòcrites irrecuperables i fills de puta amb sotana

2010-04-05T12:55:00.002+02:00

Durant les darreres setmanes he pogut llegir i veure en els mitjans de comunicació, estupefacte, com els casos de pederàstia per part de membres de l’alta aristocràcia eclesiàstica catòlica, apostòlica i romana, es succeïen sense parar i arreu del món on el cristianisme és la religió “oficial”. La pederàstia és una d’aquelles accions socials que, a part de ser un delicte estipulat en el codi penal, és un acte que genera fàstic i menyspreu a nivell social, a nivell dels pobres desgraciats als quals mai se’ns demana l’opinió però que, sense que ningú ens ho mani, estigmatitzem als seus autors i protegim a les seves víctimes.

Però sembla que en aquest cas ja no és així. Sembla que si qui toca el cul al teu fill és un capellà, qui penetra a la teva filla de nou anys mitjançant engany i sense consentiment és un bisbe, qui obliga a un nen a fer una palla a un adult és un prelat de l’ordre de la puta mare que el va parir , llavors resulta que no passa res, escolta!

Que no passa res? Doncs permeteu-me que jo m’esplaï a gust: senyors de l’església catòlica; ja n’hi ha prou de denunciar l’avort (si la gent avorta us quedareu sense nens per tocar, oi?) i l’ús de condons mentre abuseu de menors que no es poden defensar, ja n’hi ha prou de fer-vos els defensors de l’ètica i l’espiritualitat perquè no sabeu què és ni ho heu sabut mai. I qui toqui un nen, ni que sigui per error, sense el seu consentiment, que es talli les mans si ho fa sense intencions lascives i els collons si la seva intenció és abusar-ne de qualsevol manera possible (que no només n’abusen de forma sexual). Sou tots una colla de cràpules sense escrúpols, falsos hipòcrites amb doble moral, que hauríeu de caure en mans de la justícia com qualsevol ciutadà, o millor a les mans dels pares dels nens dels quals heu abusat. Si, tal i com heu declarat, aquestes accions les heu fet perquè heu estat posseïts pel dimoni, no patiu que els pares ja us el trauran de dins, el dimoni, i fins i tot algun Sant.

Però no voldria acabar aquí, que ara ja estic calent: i tota aquesta colla de creients en una religió que permet aquestes atrocitats, mentre el seu màxim mandatari calla com una puta barata, no penseu dir res? Ja us està bé, aquesta religió? Seguireu veient els vostres pastors com a exemples a seguir, és a dir, com el pastor que es carda les seves ovelles més tendres? No penseu fer res al respecte?

A mi només em queda una cosa per dir-vos, als uns i als altres: ja que el vostre Déu permet aquestes atrocitats (entre tantes altres) val més que sigui ell qui us perdoni, perquè jo no puc. I amb la mala llet que ha anat demostrant el vostre Déu al llarg dels temps, molt em temo que ja us podeu anar preparant, tots plegats...

Una de notícies

2010-03-28T17:23:00.000+02:00

Jo sóc una d’aquelles persones afortunades d’aquesta societat (i ho dic sincerament) que encara té el temps suficient per poder llegir el diari gairebé cada dia. Submergir-se temporalment en els articles d’opinió de persones que et sorprenen de tan intel•ligents que són, llegir detingudament les notícies que el dia abans has sentit a la televisió falsejades i manipulades amb imatges per fer-te creure el que no és, és un dels petits plaers que aconsello a tothom.

Els diaris solen ser font de sorpreses no sempre agradables, però a diferència dels programes informatius televisius, els intents de manipulació de la premsa escrita acostumen a ser més grans i flagrants o, simplement, es veuen més.

L’altre dia llegeixo en un diari de tirada nacional el següent titular: “Mor una senyora després que li clavessin 23 ganivetades”. Lluny de la trista notícia que seguia l’esmentat titular i de la fastigosa violència sexista que emmerda la nostra societat, el titular és del tot engrescador. Perquè, siguem sincers, si a una persona (o a un gos, o a un lluç, o a la majoria d’essers vius) li claven vint-i-tres ganivetades, el més normal és que es mori, no? Llavors la notícia, tal i com l’han titulat, està totalment mancada d’interès. La notícia seria si el titular fos, per exemple: "Una persona passa tres dies a Port Aventura després de rebre vint-i-tres punyalades” o “Rep vint-i-tres ganivetades i truca a la veïna del costat que li cusi les ferides de l’esquena perquè no s’hi arriba”.

Personalment crec que ja està bé d’intentar fer titulars informatius que pretenguin ser sensacionalistes i alhora políticament correctes. Perquè la violència de gènere no pot tenir aquests titulars, simplement perquè mata a algunes persones però en destrossa a moltíssimes més, que pateixen la violència en silenci com si es tractés d’una morena. Perquè la violència sexista ha de sortir al carrer i ha de ser tema de debat i de crítica. Perquè els maltractadors haurien d’anar marcats pel carrer per mostrar a tothom quin tipus de persones són.

Si jo hagués estat el director del diari, possiblement hauria titulat la notícia amb “Un altre fill de la grandíssima puta mata a ganivetades a la seva parella pel simple motiu que no es podia defensar” o bé “ Una dona mor a ganivetades a mans d’un desequilibrat mental que en ple segle XXI encara es pensa que a les dones se les pot tractar pitjor que als animals”.

Però amb aquests titulars possiblement no en vendria ni un, de diari.

Carta al derrotat

2010-03-19T20:46:00.001+01:00

Ja està. Ja ha passat. Era inevitable. Només era una qüestió de temps. La corda estava tensa des de feia mesos, però darrerament les posicions s’havien radicalitzat per les dues bandes. Les mirades de menyspreu soterrades, de reüll, les desqualificacions odioses per l’esquena, la teva eterna prepotència... Encara no entenc com et podies imaginar que et durarien tota la vida!

Saps detectar un adversari a quilòmetres de distància. De seguida et vas adonar que jo podia ser un greu perill per les teves manipulacions, que era capaç de parar-te els peus, i això et treia de polleguera. No sabies com reaccionar perquè no hi estaves acostumat, a tenir la gent en contra. Et posava tant nerviós que fins i tot podia olorar el teu fastig, i això va ser la teva perdició. No et podies pensar que jo ja estava preparat per la baralla mentre que tu estaves desorientat, a l’expectativa.

Vaig aprofitar la teva feblesa, que es manifestava en forma d’indecisió i que tant acuradament amagaves. Aquell dia només va caldre punxar-te lleument i de forma indirecte perquè saltessis com un lleó. La tàctica que tu fas servir d’amagat jo la vaig utilitzar davant de tothom. No t’havies parat a pensar mai que es podia fer? Doncs ja ho vas veure. Això et va descol·locar perquè no t’ho esperaves, i per tant no vas tenir temps per reaccionar donant una imatge i un raonament lògic alhora davant de tothom, i vas treure la teva autèntica essència. I això et va perdre.

Si noi, vas perdre, has d’admetre-ho. Jo un, tu zero. Tothom va poder veure com ets darrera d’aquesta façana d’harmonia i serenor. Tothom va poder veure el monstre que ets realment, la teva hipocresia, la teva ambició desmesurada i el teu menyspreu cap a la resta de la gent. A mi gairebé se m’escapa un somrís triomfal, però em vaig saber contenir. Era el joc dels miralls, i jo ja estava bé en la meva posició.

Mentre la gent cridava i s’enfadava podia contemplar com tu, ja totalment descontrolat, eres incapaç de recuperar la com postura, de retornar dins de la teva màscara; havies deixat anar la bèstia que sempre tens continguda i ara no volia tornar a amagar-se. No t’ho puc negar; vaig gaudir aquell moment, aquells instants que compensaven tants silencis davant de les teves gosadies i impertinències verbals, les teves sortides de mare, les mentides, les manipulacions brutes i sempre en el teu propi benefici i amb el major menyspreu cap a la gent que sempre t’ha caracteritzat.

Aquesta és la meva venjança. La meva venjança i l’inici d’una nova relació entre tu i jo. Perquè aquesta només ha estat la primera batalla de la nostra guerra particular, i sé que tu estàs ferit en l’orgull i et cou el sentiment de venjança com una brasa dins el cor, i la cercaràs amb deler fins que satisfacis aquesta cremor. Hauré d’estar a l’aguait i protegir-me les esquenes. No ets un enemic feble i no et menystinc en absolut, però has de tenir en compte que conec alguns dels teus punts febles i que no dubtaré a tornar a utilitzar-los quan sigui necessari. Tinc rocs a la faixa a punt per fer mal quan arribi el moment.

Som dues feres que ens hem ensenyat les dents, però no et despistis ni un moment, perquè a partir d’ara ets el meu enemic declarat i sempre que pugui et penso queixalar fort. No sé quin dels dos en sortirà més malparat, però suposo que entens que ja hem arribat al punt sense retorn, que ja res tornarà a ser com abans, cosa que tampoc vull. Saps que més tard o més d’hora, en setmanes o potser anys, un de nosaltres en sortirà vencedor i l’altre haurà d’abandonar el combat.

Així que vinga! A què esperes? Va, vine valent, que t’estic esperant...

Bufi aquí! El meu segon llibre ja és a la venda

2010-03-12T17:48:00.000+01:00

Em plau i m'omple d'orgull comunicar que el meu segon llibre surt avui a la venda. Bufi aquí! Aventures i desventures d'un mosso d'Esquadra de Trànsit surt a la llum després de molt treball i de que un grup de gent excepcional hi hagi posat el coll (com l'Oriol Molas, el Jordi Guinart, etc.)

Bufi aquí és un llibre sobre Mossos d'Esquadra destinat a aquells que no ho són. El llibre es composa de diverses anècdotes més o menys gracioses o entranyables que m'he anat trobant al llarg dels nou anys que he format part de la Divisió de Trànsit dels Mossos d'Esquadra. Un llibre fresc i entretingut, sense cap altre pretensió que fer passar una bona estona a aquelles persones que volen aprofundir una mica en la tasca quotidiana de la policia del nostre país. Finalitza el llibre un diccionari bàsic Mosso-ciutadà i un apartat de frases cèlebres on hi ha les millors frases que els ciutadans ens han dirigit mentre treballem.

Un llibre que demostra que, malgrat tot, el món encara és ple de bona gent. A Mossos i a fora.

Qui vulgui saber més, el convido als actes de presentació i promoció que estan confirmats a data d'avui:

- Dia 08 d'abril: presentació a la llibreria Bertrand de Barcelona.

- Dia 17 d'abril: presentació a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny

- Dia 20 d'abril: presentació i conferència sobre seguretat en el trànsit a la llibreria Abacus de Sant Boi de Llobregat.

- Dia 23 d'abril: Signatura de llibres a tres llibreries de Barcelona encara per confirmar.

Actes concertat pendents de confirmació i data:

- Presentació a la sala Ámbito Cultural del Corte Inglés de Barcelona.

- Presentació al programa de TV3 "Els Matins de TV3"

- Cicle de conferències als diversos establiments Abacus de Catalunya.

Esteu tots convidats!!!

Nevades esporàdiques i gilipolles habituals

2010-03-10T17:52:00.000+01:00

Finalment, i tal i com estava previst, ha tornat a passar. Després de dies i dies informant per tots els mitjans de comunicació que si a partir de diumenge et queden les espatlles blanques no és per un excés de caspa (que potser també) sinó que resulta que un temporal farà que nevi a granel i que si bades et pot tocar el rebre, i que el millor que pots fer és começar a preparar-te des de ja, sobretot sabedor com ets que al govern hi ha quatre gualtrapes acompanyats dels respectius llepaculs cantamanyanes que, en honor al seu càrrec i al seu sou, no estaran a l'alçada de les circumstàncies, potser t'hauries d'anar espavilant solet, vull dir abans del dia D a l'hora H, a poder ser, no fos cas que per aquells miracles la predicció s'acomplís i t'enxampés amb els pixats al ventre.

I rsulta que al final s'ha complert i, després de les primeres quatre volves de neu, el col·lapse ja ha estat monumental i el país ha sofert una sotragada que no per previsible es pot catalogar de menys greu. I com sempre, la culpa és del govern; sempre cal cercar un culpable que no es pugui defensar, i en cas que ho faci, no ho pugui fer adequadament ja que per més que excusin els seus errors i les seves vileses (cosa que acostumen a fer alhora), quedaran com els aprofitats mesquins, com sempre queden quan alguna cosa surt malament.

Però sentint-ho molt (i mira que em dol!) he de dir que en aquest cas la culpa no és tota del nostre incompetent govern (que també) sinó de la nostra societat inculta i desinformada que no han vist ni sentit, al llarg de la seva trista i miserable vida, un sol progama informatiu. Aquesta societat que viu de "Corazones de verano" acompanyats de "Salsa Rosa", de segon uns "Grans Hermanos" i per postres uns "Mujeres a la inversa y hombre de la viceversa".

I aquests incults i desinformats socials, xulos i prepotents com Roger de Flor davant de Miquel Paleòleg quan tenia 30.000 almogàvers al darrera, i fent cas omís de les recomanacions i avisos perquè creuen que això no va per ells, surten al carrer com si res i munten un pollastre d'aquí t'espero. I un cop el pollastre ja està ben cuit, es queixen a l'administració recriminant-los per què no han parat la taula ni posat els coberts. I jo per aquí no hi passo. Ho sento.

Val a dir que vull excloure d'aquest grup de gent a aquelles persones prudents que, malgrat les inclemències i els avisos, no han tingut cap altre remei que aventurar-se al temporal i esperar a veure si les hòsties venen d'aquí o d'allà. Em refereixo a aquells que per motius d'urgència (els que siguin, m'és igual) s'han vist obligats a sortir a capejar el brau sense tenir-ne gens de ganes i s'han trobat que enlloc d'un brau hi havia un ós blanc que no fa cas ni del estoc ni de la banderilla que portaven com a única defensa.

Però és que quan els serveis d'emergència avisen a la població d'un més que probable temporal, el mínim que es pot fer és cercar els mitrjans adequats per poder-li fer front. I si no es troben, doncs ens toquem allò que no sona i ens quedem a casa. El que no podem pretendre és que el govern ens faci de pare (putatiu) i ens vingui a salvar immediatament quan, per la nostra estupidesa genètica, hem volgut actuar amb dos pams de neu, temporal de mar i vents tempestuosos, igual que fariem en un bonic dia de primavera. I això no és. I qui s'ho pensi que s'ho faci mirar. I si resulta que es queda entrampat pel temporal malgrat els avisos, els consells i les advertències de qui es suposa que vetlla pel benestar de tots, jo no li puc aconsellar una altra cosa que els donin pel lloc on l'esquena perd el seu digne nom. I a veure si per la propera n'aprenen. Uns i altres, collons, que no costa tant!

Un sobre la bogeria

2010-02-26T19:33:00.004+01:00

Bogeria. Ah, quina paraula més futil.

Bogeria.

Què és la bogeria? Potser és el tarannà i la manera de ser d’aquelles persones que no són, no pensen o no actuen com la resta de la societat? O simplement és a l’inrevés; és l’actitud normal de la vida quotidiana de la majoria de la gent, i que alguns privilegiats amb un prisma més ampli, un gran angular, tenen el privilegi de veure?

És bogeria no ser? Em refereixo a no ser com la resta. A no participar de les seves festes escatològiques i sagnants, les borratxeres continuades i persistents, la visió de certs espectacles audiovisuals que ofereixen dolors aliens, o espectacles futbolístics i culebrots inacabables amb la finalitat que la gent distregui l’atenció de les seves necessitats quotidianes; l’atur, la crisi econòmica, els preus desorbitats de la vivenda i els aliments, entre altres... Seria bogeria no formar part d’aquest joc?

O és bogeria no fer? No creure’s les mentides que en forma d’informatius intenten fer-nos baixar coll avall perquè tinguem només una visió dels fets anul·lant-nos la opinió, no creure’s tot el que es veu, les opinions sense contrastar-les, els odis i difamacions entre pobles que tot i que són iguals voldrien ser diferents. No participar del seu joc polític de mentides i atacs culpabilitzants més similars a societats tribals que a països que s’autoanomenen “civilitzats”.

Pot la bogeria ser hipòcrita? Jo penso que no. Penso que l’oposat de la bogeria no és pas el seny, sinó la hipocresia. Fixeu-vos que només cal que digueu a unes quantes persones el que realment penseu d’elles o dels seus actes. No patiu que ben aviat sereu titllats de bojos. Perquè cal ser hipòcrita per poder encaixar en aquest grup de falsos cràpules sense escrúpols, els quals formen part d’aquesta societat hipòcrita, que alhora formen part d’aquesta cultura hipòcrita...

Hi ha un avantatge en la bogeria, sabeu? La bogeria té l’avantage que seràs recordat després de mort, ja que normalment els que són catalogats de bojos quan són vius, acostumen a ser recordats com a genis o visionaris quan són morts. Fixeu-vos-hi bé: Dalí, Leonardo da Vinci, Oscar Wilde, Akhenathon, Napoleó, Einstein, entre molts altres... Per tant, puc entendre que això de la bogeria no pot pas ser tant dolent, ja que et dóna el privilegi de la immortalitat. La cordura et dóna un anonimat tant quan ets viu com quan ets mort, en canvi la bogeria, ja ho veieu...

Jo instauraria el dia de la bogeria. Però no un dia a l’any, no. Un dia al més, o a la setmana. Un dia on la gent es pogués expressar lluny de les convencions socials establertes, un dia on la gent es pogués permetre el luxe de dur la contraria a aquell prepotent que, en forma de míting ranci de bar pollós, intenta auto convèncer-se que només ell té la raó. Poder-li dir “Vols callar, ruc dels collons?” ben fort i que ningú s’ofengués, o no asseure’s a missa quan el capellà t’ho ordena, o no permetre la hipocresia pròpia ni aliena, o cantar mentre camines pel carrer i dir a tothom que ets feliç malgrat tots els problemes que tens, perquè simplement ets viu i això en si ja és una sort. I fer tot això sense que et prenguin per un desquiciat sense remei, és a dir, com un boig.

Com seria un dia de la bogeria? No penseu que seria un dia molt entretingut, podent fer el que et ve de gust i gaudint dels actes de la resta? Jo crec que seria fantàstic, i que tots aprendríem a veure’ns d’una altra manera, una manera més sincera, més planera, més humana...

Tanqueu els ulls per un moment i imagineu-vos-ho... Ho heu vist? Us ha agradat? Pobres de vosaltres... quina llàstima! Sou tots una colla de bojos....

Una de teatre

2010-02-07T17:06:00.000+01:00

Ja fa molt temps que m’arrossego pel món de la faràndula del tipus amateur, és a dir, sense tenir-ne ni folla. A vegades penso que m’hi he arrossegat massa temps, i cada vegada m’hi trobo més cansat i des ubicat.

Lo meu ha estat en gran mesura el teatre i la dansa, i la rapsòdia en menor calibre. Puc dir amb orgull que tant en el teatre com en la dansa he aconseguit fites relativament importants, vist en l’àmbit d’aficionats en el qual m’he mogut. Però tants anys et donen taules, experiència i “savoir faire”, una certa seguretat damunt d’uns empostissats més propensos a la ruïna que no pas al Liceu i una perspectiva d’anys i panys veient talents en brut i en net que actuen amb tu, abans o després. Tot plegat un bagatge i uns coneixements fruits d’una experiència viscuda i no sempre reeixida.

I ara, ja cansat totalment de la dansa i parcialment de la interpretació, és quan veig els braus des de la tanca abans que ens els prohibeixin. I el que veig és jovent que ja no és com el d’abans, que no es curra un treball escènic com Déu mana i que espera qualsevol indicació del director artístic per poder dir –o pensar, que aquest món és ple de covards- què coi sabrà ell per ensenyar-lo a ell (o ella), que ha fet centenars de cursos teatrals, interpretatius i d’àmbits relacionats, tots de pa sucat amb oli amb pseudo professors de teatre que no són altra cosa que fracassats de la professió que haguessin volgut seva,sobre què o com ha de fer una cosa determinada.

Són aquells tipus d’aprenents d’actors que es pensen que el teatre és un do diví. Que es té del néixer, com el cabell ros o la mala llet, i que només fan els cursos teatrals per reafirmar-se que són els millors de la (seva) cort, els més “fashion de la mort” de la interpretació de pixarrí, i que es compren un mirall cada mes perquè el gasten de tant que s’hi miren, en un exercici d’autoegoisme mal dissimulat.

I mentrestant, entre gilipollismes i prepotència, obliden que per fer qualsevol activitat artística, a part de qualsevol curs, curset, seminari, missa o sermó relatiu al tema, cal tenir talent. No s’adonen que ser artista no s’aprèn, sinó que es perfecciona, que la base no són els cursos sinó el talent, i que sense talent, ja pots tenir tots els títols del món que no seràs mai un artista (ja sigui actor, escriptor o pintor). En canvi, no et calen cursos si tens la sort que el talent et sobresurt per les orelles. I quan els hi expliques se t’emprenyen, no sé ben bé si perquè no t’entenen o perquè, conscients de la seva manca de talent, s’adonen que han perdut el temps en activitats docents de dubtosa productivitat i encara pitjors resultats.

Però per sort no tot està perdut. De tant en tant encara et trobes algun noi (o noia) ple d’il•lusió, que es trenca la cara dalt de l’escenari, que s’automaleeix per dins quan s’encalla mentre diu el millor tros del seu text, que es frustra entre rompiments i bada veient com vells veterans d’antics teatres i encara més antigues glòries intenten fer sortir la dignitat suficient per treure endavant una peça que no la salvaria ni el propi Teatro Nacional. I mentre el jove bada, veus que en el seu interior hi rau, encara amagat, un petit Juanjo Puigcorbé, o una Anna Lizaran, o una Carme Elias, o un Sergi López, o un Carles Fígols, o un...

Una carta pel meu poble

2010-02-02T19:00:00.003+01:00

Avui m’agradaria dir-vos fins a quin punt m’estimo el meu poble. El meu poble petit, gris i miserable enmig d’un país que l’oblida llevat de quan hi passa pel costat per anar a esquiar o a la segona residència de la Cerdanya. El meu poble, que menysprea a qui hi viu i evita en tot el possible que arribin veïns nous, sense comerços ni indústria suficient per cobrir les necessitats dels seus habitants.

Un poble que odia la cultura i l’esport que no siguin favorables al règim polític dominant, que margina els seus joves i els seus avis, que té una absència total de seguretat per la simple raó que ningú, ni tan sols el lladre més baix i menyspreable es molesta a venir-hi a robar. Un poble que ha cedit al preu més baix els seus carrers (i voreres) als vehicles en detriment dels vianants, que han d’evitar esser atropellats en els seus trajectes suïcides per fer recapte dels productes més bàsics.

El poble que fa unes festes monòtones i avorrides que només beneficien a quatre i perjudiquen a la resta, les mateixes any rere any, sense canvis, en un impàs en el temps que fa que tot s’aturi, progrés i mentalitats. Festes que ens cataloguen com el que som, éssers incapaços de fer res millor, conformistes fins el moll de l’os que tolerem que les festes es tornin nocives i anacròniques, velles resquícies de temps rancis i antics mentre l’evolució dels nous segles ens passa a tots pel damunt.

Un poble ple de persones desgraciades, prepotents i ambicioses a matar que es camuflen intencionadament entre grans quantitats de bona gent que mantenen il·lusions amagades com si tinguessin por que, al fer-les aflorar, el poble les hi prengui i es quedin sense la brillantor dels seus somnis. Un poble fantasma, mort en vida, on la gent no passeja pels carrers, la canalla no juga en els seus parcs, entre altres coses perquè no en té cap en condicions adequades, i els avis prefereixen refugiar-se en un recinte subvencionat que passejar pels carrers, asseure’s en un banc o donar de menjar als coloms. On els arbres brillen per la seva absència, i en la seva manca d’ombra s’hi reflecteix la manca d’esperit dels seus edificis asèptics.

Un poble ple d’història que no vol ensenyar, no sé ben bé si per vergonya o per simple desconeixement, que s’avergonyeix de ser mil·lenari amagant el seu orgull històric sota capes de ciment arrebossat o pedres artificials. Un lloc on ni els notaris ni els capellans són capaços de donar prou fe a un poble que sobreviu entre maldats, enveges i rancors. Un poble on ni tan sols els immigrants hi volen viure perquè el seu futur és tan negre com les seves possibilitats.

Un poble del qual no em mouré mai. Perquè estic segur que, malgrat tot, encara s’hi pot viure. Perquè estic segur que, en algun lloc amagat, encara queda algun aspecte positiu que li dóna una petita plusvàlua. Perquè conèixer els defectes de les coses també és estimar-les. Perquè no estic segur si sabria viure en un altre lloc. Perquè és el meu poble, i sé que ell m’odia a mi tant o més com jo l’odio a ell.

Tinc un amic que es diu... Josep Maria Terricabras

2010-01-06T20:12:00.000+01:00

Els anys que passen i no passen

Per aquestes dates ens atipem de fer resums de l’any anterior i pronòstics o propòsits per a l’any que comença. Com si fos important que haguessin passat moltes coses. Com si ho fos que estiguessin a punt de passar-ne moltes més. Ja ho sé que no seria sensat afirmar que no ha passat res durant l’any transcorregut. S’han comès moltes injustícies, s’han fet molts negocis, hi ha hagut massa aturats, alguns han tret la loteria, el Barça ha guanyat sis copes, la filla d’un amic ha tingut bessonada, hem canviat de cotxe, els uns s’han jubilat, uns altres fins i tot s’han mort. ¡Si n’han passat de coses!
I, segons com, ¿ha passat res? Vull dir, ¿no han passat coses com cada any? Injustícies, negocis, atur, futbol, bessons i cotxes, jubilacions i morts. I aquest any en passaran si fa no fa. Però serem un any més vells. O potser no.
¿Estic en fase depressiva, pessimista? Ai no, no especialment. L’optimisme i el pessimisme també fan rotatori en les nostres vides, es van rellevant, es van repetint, sense gaire novetat, sense gaire interès. I això és justament el que volia destacar amb aquestes ratlles: que el que passa, el que ens passa, és extraordinàriament important i alhora no ho és gens. Perquè el que és realment important a la vida no és el que ens passa, sinó nosaltres mateixos que ho passem.
I nosaltres som el que érem i el que serem, sense cotxe, amb futbol o amb menys copes, o amb cotxe i bessonada, jubilats o a l’atur. El que ens passa és sempre accidental, potser dolorós, potser molt dolorós, però accidental. Nosaltres som l’única substància existent, mentre existim. I és aquesta substància la que hem de valorar, mimar, treballar, aprofundir i celebrar. Els resums de l’any són resums de calendari. Nosaltres no hem de resumir res. Nosaltres ens hem d’eixamplar i encongir, segons convingui, tant com puguem. Cada any igual que l’anterior, igual que aquells que queden.
Poden passar moltes coses. Només cal que els anys, a nosaltres, no ens passin en va. No només perquè es tracta de la nostra vida, sinó sobretot perquè la vida som nosaltres.

He rebut un correu que diu...

2010-01-03T21:10:00.000+01:00

Hoy, Zapatero ha anunciado que dará un portátil con pantalla táctil a cada alumno de primaria. Así, sin importarle el coste, ni que estemos en crisis, ni que para qué coño usa un crío de 10 años un portátil con internet en clase, si no es para estar en el tuenti, o si el profesor estará preparado para usar ese chisme o la asignatura, para poder impartirla de forma informática. Porque en mi universidad, de Ingeniería Industrial, tenemos suerte si el profesor tiene las transparencias de la asignatura en el ordenador. No se ha preocupado de si hay enchufes en las clases, ni del pastuzo que cuesta, ni del medio ambiente.

Sólo se ha preocupado de conseguir votos, de salir en la tele, y de que seguro que de cada portátil que pagaremos entre todos, él se llevará un euro. Como hacen todos, el PSOE y el PP. Porque nadie ha dicho que eso es una soberana subnormalidad que nos va a salir por un ojo de la cara. Ni en el parlamento, ni en la televisión. Porque son todos iguales, porque lo único que les importa es lo que roban, y hacen como que discuten, pero en subirse el sueldo siempre están de acuerdo. Y ya me han tocado los cojones, ellos y quien apoya a unos o a otros.

Que ahora prohíben dar bolsas por el medio ambiente, porque esas bolsas van a la basura.. Sí señor, de hecho, las usamos para tirar la basura. Eso sí que es reutilizar las cosas. Ahora tendremos que comprar bolsas de basura, con lo que el plástico que tiraremos será el mismo. Ahora sí, pagaremos la bolsa de basura y la bolsa reusable del Pryca.

Igual que pagamos a precio de oro la energía que se genera con las energías renovables, placas solares y molinos eólicos. Que son tan caras de construir y de mantenimiento, que si no la subvencionamos (vamos, la pagamos entre todos), no sale rentable. Que son complicadas de construir, no dan una mierda de energía, tienen una vida de pocos años, y después hay que tirarlo todo, y eso sí contamina un huevo. Porque todo el mundo que sabe un poco, sabe desde hace tiempo que la energía más limpia y más barata es la nuclear. Pero nos han comido la cabeza y nos la siguen comiendo. Porque como en La Muela, el político de turno cobra por cada molinillo.

Hoy me tiene hasta los cojones la banca, que nos ha metido en una crisis dando hipotecas de 200.000 euros a gente con un sueldo de 600 y presentando como aval un chupa chups, y ahora cierran el grifo cuando ya se han hecho de oro. Y me los tocan los gilipollas que se lo compraron, sin preocuparse de si algún día lo podrían pagar. Y los miles de interesados que han especulado con el suelo y con la vivienda. Y ahora nadie lo paga, pero todos nos echamos las manos a la cabeza.

Y el PP y la patronal proponen como medida abaratar el despido y reducir el paro. Y nadie les dice que se reduzca el sueldo su puta madre, que ellos tienen el sueldo seguro, y los otros cuando se hicieron de oro no se quejaban, pero ahora quieren que el despido les salga gratis.

Porque estoy hasta los cojones de que la SGAE y un montón de soplagaitas como el Ramoncín y el Bardem, que se dicen progresistas pero tienen su casa de lujo en Miami y su yatecito en el puerto, me cobren a mí un canon por cada CD, disco duro, móvil, MP3, impresora o por cada libro que cojo prestado de una biblioteca pública, y el Gobierno les deja porque si dices algo en contra de ellos salen hablando mal de ti, y te hacen perder las elecciones.

Así que nadie les dice ladrones, que es lo que son. Que además hacen una mierda de películas que no tienen argumento, y sólo venden entradas porque sale el Hugo Silva en pelotas. Y para más huevos, una de las autoras de semejantes bodrios es la Ministra de Cultura. Tiene cojones la cosa.

Resulta que el criminal soy yo, por usar internet, por poner el emule, por usarlo para decir lo que me da la gana y para buscar más información que la que me dan mascada en las noticias de las tres, que la mitad del telediario es deporte y la otra mitad el tiempo, con un par de anuncios en medio, del jefe de la cadena, camuflados como noticias. Soy un delincuente por intentar pensar por mí mismo. Porque me quejo de que nos roben y nos toreen, y aun encima nos dejemos.

Igual que nos dejamos meter miedo, para intentarnos vender vacunas y mascarillas, diciendo que viene una pandemia mundial de gripe del cerdo, ahora gripe A. Igual que antes los mismos dijeron que venía la gripe aviar. Y qué curioso que las dos veces, quien anunció al mundo que habría millones de muertos, sea el dueño de la fabrica de las vacunas y secretario del gobierno de George Bush. Millones de dosis de un medicamento llamado Tamiflu, que por lo que se sabe ha matado a más gente de la que ha salvado. Pero todos callan, y si me fuerzas, le hacen el bombo.

Demostrando que hay idiotas en todos lados, ahora el PP ha pedido que los padres tengan que autorizar a alguien con menos de 18 años antes de que puedan hacerse socios del tuenti o del facebook. Lo que significaría que una niña de 16 años puede abortar sin pedirle permiso a los padres, y un crío de 17 asesinar a alguien sin ir a la cárcel. Pero no pueden subir sus fotos en pelotas hechas delante del espejo. Que ya de paso sirve para que las vea el chico que te gusta... y el que no te gusta, sus amigos pajeros, y todos los cerdos pederastas de internet. Porque éste es el país donde todo el mundo hace las cosas sin pensar, tengas 16 años y lleves un calentón, o tengas 50 y seas ministro.

Cansado, de que lo que vivimos en España ya no pueda llamarse inmigración. Es una PUTA INVASIÓN, donde si ves por la calle a otro español, casi te sorprendes, porque no hay más que negros, moros, sudacas y rumanos. Y les damos subvenciones y ayudas, mientras sus hijos se organizan en bandas, se adueñan de los parques, piden dinero por jugar en una pista de baloncesto, que es de todos, y mientras se pasean, buscan marrones. Ahora les daremos un ordenador de pantalla táctil, y tu hijo, al que has tenido que meter a un colegio privado para que no se junte con esa gente y hasta aprenda algo, el ordenador ni lo verá.

Pero es mejor discutir sobre si yo hablo catalán, o tú gallego, de que yo soy vasco y tú insular. Es mucho mejor que reconocer que somos un país de burros, de los últimos países en educación, con una tasa de abandono escolar que asusta, y donde estamos volviendo a que la gente no sepa apenas escribir y mucho menos sumar. Porque si yo digo "me gusta pensar, me gusta saber cosas", me miran raro, porque aquí está mejor visto ser un completo analfabeto. Y los de arriba contentos, así no piensas y votarás lo que te digamos y te venderemos lo que queramos..

Todo ello sin que la televisión diga absolutamente nada, sin que nadie haga nada. Eso sí, el fútbol y los toros que no falten, y el programa de marujeo, donde si se pegan, mejor. Un programa de callejeros o todos los que lo imitan, donde se vea gente drogándose y yéndose de fiesta, que eso da audiencia, y la audiencia es publicidad, y vende. Y siempre es lo mismo, todo por dinero.

Nos estamos acostumbrando a ver muertes y asesinatos a sangre fría en televisión. Ya a casi nadie le escandaliza. Y aún tengo que aguantar que insinúen que la moral de los periodistas es superior, que es una profesión muy respetable, mientras los de la tele venden cada día sus principios por un punto de audiencia.

Así que escribo esto. Siento haberme extendido mucho. Si no te gusta, pues bórralo. Me da igual que lo reenvíes o que no. Sólo sé que alguien tiene que decirlo y que lo digo porque ya me han tocado los cojones.

Tinc un amic que es diu... Javier Gomà

2009-12-25T19:40:00.000+01:00

" Vivimos en sociedad, pero no socializados; en ciudades, pero no civilizados: nos apiñamos en urbes, pero no para crecer juntos sino para consumirnos unos a otros. La sociedad es un mercado donde nos consumimos como empleados, como amantes, como parejas, como amigos. Y vamos reemplazándonos sin haber llegado a convivir plenamente en madurez, porque cambiamos de pareja; de amigos o familia sin hacer en cada ocasión el necesario esfuerzo de cambiarnos -de mejorarnos- a nosotros mismos. Tenemos todos los incentivos para prorrogar la adolescencia hasta las canas pero ninguno para empezar a madurar, que es la aceptación de ese común vivir y envejecer juntos".

Bones festes per tothom !!

2009-12-22T19:17:00.002+01:00

També vindrem, Infant, a l’hora vella

També vindrem, Infant, a l’hora vella
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
Deixarem rella i la mula de sella,
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

Et portarem vegetals esperances
I el que jo tinc en el graner tardà:
Llibres marcits, amb versos de vacances
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

Els vaig escriure en el parlar dels pares,
Que és el més dolç per qui el sap confegir,
Però hi fa nit en platges i sahares,
I el teu Nom és de sol i de jardí.

Guardo per Tu gallines ponedores
A camp obert, darrere el mur herbós,
Tocant al rec on maduren les móres
Per als infants que Et saben dir de Vós.

En embolcalls que em fan la passa curta,
Porto una leica i pàl·lids pensaments,
Cançons d’hivern en fontanes de murta
D’un monestir i un castell transparents.

Mantells eslaus i Florències alades,
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,
Illes ardents i gorgs negres amb fades,
Llavor de goig i guies del Pertús.

I els segells nous de la Teva naixença
En atlas filatèlics estel·lars,
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Porto els papers d’una casa forana
Escumejant vora la mar i el port;
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

I quan tot just si la tenora sona,
Pastors i estels perduts serrat enllà,
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,
I els corns reials qui sap qui els sentirà,
Vindré mudat, al costat de la dona,
Amb els vestits de quan ens vam casar.

J. V. Foix (1894-1987)

Onze Nadals i un Cap d’Any

El Port de la Selva. Nadal de 1948

Tinc un amic que es diu... Ramon Folch.

2009-12-08T13:04:00.004+01:00

" Tal vez algún día haya una autoridad planetaria. Tal vez no. Seguramente no pasaremos de regirnos, a lo sumo, mediante acuerdos de alcance global adoptados por gobiernos territorialmente parciales, como los actuales. Los grupos humanos son tantos y tan profundamente diferenciados por sus distintas culturas, lenguas y momentos de civilización, que, al menos en las próximas generaciones, cuesta imaginarlos sujetos a una unidad de acción política.

No disponemos de autoridad planetaria, pero sí compartimos una sola atmósfera y sufriremos de forma colectiva los efectos climáticos de su régimen alterado. Olvidamos que la biosfera está globalizada de buen principio y por eso tenemos dificultades culturales para gobernar un espacio que es biológicamente unitario desde la aparición de la vida. Habría que pensar como especie. Hubo varias especies humanas, pero solo queda una: Homo sapiens. Una única especie que se sirve de todas las demás y de todos los recursos planetarios sin haber desarrollado aún un pensamiento proporcionado a su estrategia operativa. No pensamos como especie, sino como grupos culturales parciales. Justamente por ello tenemos gobiernos sectoriales. Somos una especie que incide sobre la globalidad a partir de destrezas culturales que no responden a pensamiento biológico específico alguno.

Ecológicamente hablando, somos una plaga, una especie oportunista y resistente a los mecanismos de defensa de las demás, a cuya costa crecemos de forma rápida e incontrolada. El problema de las plagas es que cavan su propia fosa. Al expandirse a expensas de todo, acaban diezmadas y reducidas a pequeños estocs residuales, prestos, eso sí, a empezar de nuevo. Si pensáramos como especie e inteligentemente, no nos doblegaríamos tan dócilmente a los principios generales de la ecología y adoptaríamos estrategias sensatas para con nuestros intereses. No lo hacemos. Casi llegados al punto álgido de nuestra expansión epidémica, no nos percatamos de nada, creemos que gobernamos al sistema que en realidad nos gobierna a nosotros y actuamos de instinto, como una langosta africana cualquiera.

Pretender que los chinos o los indios no viertan dióxido de carbono a la atmósfera después de que los occidentales la hayamos colmado de este gas (en términos de efecto invernadero) es poco realista, amén de cínico. Pero verter más CO2 resulta perjudicial para todos. Para resolver semejante conflicto precisaríamos pensar como especie. Ello nos llevaría a frenar el boom demográfico, a contener la demanda de energía fósil y a redistribuir los recursos económicos acaparados durante el proceso de acumulación vivido por Occidente en la primera fase de la civilización industrial. No lo haremos, obviamente, porque pensamos como individuos y, pues, no hemos desarrollado y asumido los valores culturales que nos inducirían a adoptar esta sociológicamente trabajosa decisión.

SI no acabamos pensando como especie a algunas generaciones vista, las leyes de la ecología nos tratarán como a cualquiera de las demás especies, que tampoco piensan. Peor, de hecho, porque nuestro imperfecto pensamiento nos hace ecológicamente muy agresivos. Disponemos de racionalidad para capturar y transformar como nunca antes lo hizo especie alguna, pero no para comprender nuestro lugar en la biosfera. Somos una plaga menos inteligente de lo que creemos. Las leyes de la ecología nos pararán los pies, ya empezaron a hacerlo. Pero no sin dolor y sufrimiento.

Todo ello, poco le importa al planeta. La buena fe de quienes pretenden salvarlo es tan incuestionable como evidente su ingenuidad. Lo único que de verdad peligra somos nosotros. La Tierra y su biosfera han tenido atmósferas oxidantes y reductoras, temperaturas altas y bajas, unas especies u otras. Quien necesita esta atmósfera, este clima, estas especies y estos paisajes que ahora hay somos los humanos. Si pensáramos como especie, la cumbre de Copenhague sería un éxito. Mejor dicho: no haría falta".

I a partir d'ara, què?

2009-12-07T14:30:00.001+01:00

La crisi mundial de la que ara tothom es felicita per la bona gestió i per la rapidesa amb la que s'ha solventat a mi personalment m'espanta. M'espanta perquè veig que el nou tramat econòmic i social està teixit de les mateixes mentides i falàcies que l'antrerior, i que l'anterior, i encara de l'anterior a l'anterior.

No ens enganyem; malgrat els avenços en tots els sentits, seguim vivintel mateix tipus de societat i de sistema econòmic que ja desesperava als teòrics del segle XIX i començaments del XX. I és per això que cal assumir conceptes, idees, teories i sentit crític com a punt de partida per l'análisi de la societat i cultures contemporànies, com per exemple:

- Moltes parts del nostre món veu impotent com desapareixen les seves indústries, creadores bàsiques de feina, víctimes de la desindustrialització. Així, ens trobem que grans quantitats de persones que poseeixen habilitats i tècniques més que adequades es troben sense perspectives de trobar una feina digna i que correspongui a les seves capacitats.

- La transformació de la propietat que es va produir durant l'ascens del capitalisme industrial encara és l'origen de molta inestabilitat. El vincle existent entre el treballador i l'empresa, basat en la remuneració econòmica i amb un escàs nivell de confiança entre les parts, impedeix que es produeixin vincles industrials satisfactoris, s'arribi a un alt rendiment o s'estimuli la iniciativa personal.

- Els problemes de les ciutats ben aviat esdevindran d'una gravetat tan gran que els aldarulls urbans i les tècniques de combat paramilitar passaran (o ja han passat) a formar part del escenari urbà modern com un factor quotidià.

- La tecnologia i el sistema industrial, que veu com es produeixen canvis fonamentals mitjançant l'ús de la microelectrònica o les noves tecnologies, poden entrar tan ràpidament en els serveis administrarius com dins de les fàbriques. Llavors la pregunta és: què espera als nostres treballadors: l'ascens o la degradació? o simplement es prescindirà d'ells en els àmbits de producció?

Totes aquestes questions cal que siguin analitzats sistemàticament i de forma racional, de tal manera que cap d'ells es pugui quedar aïllat. Caldrà tornar a obrir vells temes com la naturalesa del capitalisme industrial, els llocs de treball, la feina, la tecnologia i com es relacionen i interaccionen tots els elements. Efectivament, són questions vinculades a convencions i processos socials i culturals, però cal un estudi a fons de la nova estructura social emergent de la crisi per evitar-ne colapses futurs.

La dignitat de Catalunya

2009-11-29T17:51:00.003+01:00

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Del blog "Té la mà Maria- Reus"

Tinc un amic que es diu... Arthur Schopenhauer

2009-10-05T18:12:00.003+02:00

Sobre el mundo:

"Querer es esencialmente sufrir, y como vivir es querer, toda vida es por esencia dolor. Cuanto más elevado es el ser, más sufre... La vida del hombre no es más que una lucha por la existencia, con la certidumbre de resultar vencido. La vida es una cacería incesante, donde los seres, unas veces cazadores y otras cazados, se disputan las piltrafas de una horrible presa. Es una historia natural del dolor, que se resume así: querer sin motivo, sufrir siempre, luchar de continuo, y después morir... Y así sucesivamente por los siglos, de los siglos hasta que nuestro planeta se haga trizas."

Sobre la bondad natural del ser humano:

"Imaginad suprimida la fuerza pública, sea, quitado el bozal. Retrocederíais con espanto ante el espectáculo que se ofrecería a vuestros ojos, espectáculo que cada cual se figura fácilmente. ¿No basta esto para confesar cuan poco arraigo tienen la religión, la conciencia, la moral natural, cualquiera que sea su fundamento?."

"Toda sociedad exige, necesariamente, un acomodamiento recíproco, un temperamento; así cuanto más numerosa es, más insípida se hace. No se puede ser verdaderamente uno mismo, sino mientras está uno sólo; por consiguiente, quien no ama la soledad, no ama la libertad, porque no es uno libre sino estando solo."

"Ah! Cuando la calidad de la sociedad pueda sustituir a la cantidad, entonces merecerá la pena vivir aunque sea en el gran mundo, pero cien necios puestos en montón no hacen un hombre de talento".

"El suicidio, lejos de negar la voluntad, la afirma enérgicamente. Pues la negación no consiste en aborrecer el dolor, sino los goces de la vida. El suicida ama la vida; lo único que pasa es que no acepta las condiciones en que se le ofrece."

Sobre la amistad:

"Nada mejor la ignorancia del mundo como alegar, cual prueba de los méritos y valía de un hombre, que tiene muchos amigos. ¡Como si los hombres otorgasen su amistad con arreglo a la valía y al mérito! ¡Como si, por el contrario, no fueran semejantes a los perros, que aman a quien les acaricia o solamente les hecha huesos que roer, sin mas halago! Quien mejor sabe acariciar a los hombres - aun cuando sean asquerosas alimañas -, ese tiene muchos amigos."

"Debo confesarlo sinceramente. La vista de cualquier animal me regocija al junto y me ensancha el corazón, sobre todo la de los perros, y luego la de todos los animales en libertad, aves, insectos, etc. Por el contrario, la vista de los hombres excita casi siempre en mi una aversión muy señalada, por que con cortas excepciones, me ofrecen el espectáculo de las deformidades mas horrorosas y variadas: fealdad física, expresión moral de bajas pasiones y de ambición despreciable, síntomas de locura y perversidades de todas clases y tamaños; en fin, una corrupción sórdida, fruto y resultado de hábitos degradantes. Por eso me aparto de ellos y huyo a refugiarme en la naturaleza, feliz al encontrar allí a los brutos."

Sobre la sociedad y el estado:

"El estado no es más que el bozal que tiene por objeto volver inofensivo a ese animal carnicero, el hombre, y hacer de suerte que tenga el aspecto de un herbívoro."

La frase

2009-09-22T19:29:00.003+02:00

" No solament no és veritat que sempre dic el que penso, sinó que en general quan dic el que penso és perquè no penso el que dic, mentre que quan penso el que dic em guardo prou de dir el que penso."

Joan Estruch i Gibert

Egòlatres

2009-09-14T19:17:00.003+02:00

Com d’odioses es fan aquelles persones que només parlen d’elles, no és veritat? I és que hi ha gent obsedida amb la seva persona, són el seu únic tema de conversa: els seus assoliments, els seus mèrits, les seves capacitats, els seus plans; com d’injusta és la societat amb elles, com són bandejades a la feina per interessos aliens a les seves virtuts; com algú més inepte que elles té més coneixement o ocupa un càrrec més elevat a causa de les seves relacions, de parentiu o de qualsevol altra mena. T’expliquen com són silenciades, excloses o menystingudes pels qui manen perquè els resulten incòmodes o inconvenients. Busquen impressionar pels seus assoliments i volen mostrar alhora que no són les responsables del fet que aquests no en siguin més.

Parlen d’elles i no volen saber res de tu, no t’escolten. Algunes són veritablement grolleres, tan egocèntriques que no poden amagar aquest aspecte, et diuen tot el que volen dir-te sobre elles i quan vols parlar tu, no dissimulen gens que no els interessa el que els puguis dir. Si alguna vegada et pregunten, és només per obtenir alguna informació que necessiten, no perquè es preocupin el més mínim per tu. Són, probablement, persones insegures que necessiten l’estimació constant. No trobo cap altre explicació per aquest comportament seu. Deuen patir bastant perquè mai no els deu semblar prou el reconeixement que puguin obtenir. No són conscients que la gent ja sol tenir una imatge d’elles, que els seus mèrits, si els tenen, són coneguts per qui les coneix. Les pobres, busquen produir admiració i només aconsegueixen desdeny.

Idees i paraules, una filosofia de la vida quotidiana
Tobies Grimaltos

11 de setembre: Diada Nacional de Catalunya

2009-09-10T12:31:00.002+02:00

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”

Salvador Espriu

Assaig de càntic en el temple

Furtar el temps

2009-09-09T17:18:00.003+02:00

Fa uns dies vaig sentir l’expressió “furtar el temps”, una expressió que recull un pensament meu de fa temps i que m’ha agradat. Qui utilitzava l’expressió deia que la manca de puntualitat suposava furtar el temps als altres, i jo crec que té tota la raó. Jo, que sóc impuntual en excés, és a dir, que arribo a les cites abans d’hora, i que per tant regalo el temps que va des que arribo fins a l’hora de la cita, sóc desposseït més tard d’alguns minuts més, i dependrà de la persona amb qui m’hagi citat el nombre de minuts dels quals sóc desposseït. Igual que sóc generós arribant una mica abans, he de reconèixer que sóc impacient i no porto gaire bé l’haver d’esperar. Perquè una cosa és perdre el temps (cosa que depèn d’un mateix, de la seva voluntat) i l’altra que te’l furtin, que ja no és una cosa que fas voluntàriament, sinó que et fan i de la qual ets el subjecte pacient.

Com que cadascú és l’amo del seu temps, té tot el dret a perdre’l, però ningú no té dret a prendre-li a un altre en contra de la seva voluntat. I qui ho fa (i som molt propensos a fer-ho) demostra i comet, com a mínim, una manca de respecte.

Al contrari, però, passa a la consulta dels metges. I és que semblen sempre tan atrafegats! Et tenen més d’una hora esperant-los i quan per fi t’atenen, sembla que ja se’ls ha acabat el temps que tenien per a tu. Sempre et fan pensar que el seu temps és molt valuós i que el nostre, el dels pacients, no val absolutament res. Si tens cita a les cinc no t’atendran mai abans de dos quarts de sis, et diran ràpidament el que t’hagin de dir, et faran sentir estúpid si no ho entens a la primera i es desfaran de tu tan aviat com puguin. I tot aquest temps furtat…

Tinc un amic que es diu... Arturo Pérez Reverte

2009-09-04T12:28:00.003+02:00

(…) Con la actual política educativa respecto a las humanidades, un alumno puede perfectamente terminar su carrera sin haber estudiado nunca – insisto: nunca – ni Historia de la Literatura, ni Filosofía, ni Latín, ni por supuesto, Griego. Dicho en corto: sin saber quién fue Cervantes, ni Platón, ni de dónde vienen la mayor parte de las palabras y conceptos que maneja a diario y conforman su mente y sus actos. Salvo que tenga la suerte de tropezar con profesoras o profesores que posean iniciativa, redaños y vergüenza torera, cualquiera de nuestros hijos puede salir al mundo convertido en un bastardo cultural, en un huérfano analfabeto, en una calculadora ambulante sin espíritu crítico, sin corazón y sin memoria, clavadito a muchos de los que nos gobernaron, nos gobiernan y nos gobernarán.

Vivimos a merced de quienes controlan los medios de comunicación de masas, los profetas y los cruzados de salón, los que diseñan banderas, himnos nacionales, ideologías, narcóticos, o simplemente diseñan. Náufragos de nuestro fracaso espiritual, somos cada vez más corchos a merced del primero que llega con labia o con recursos suficientes para llevarnos al huerto. Frente a esto, la Cultura con mayúscula, la Literatura, la Historia, las Humanidades en general, son la única arma defensiva. De ella obtenemos aplomo, ideas, intuiciones y certezas, coraje para defendernos y sobrevivir. Las Humanidades nos cuentan de dónde venimos y cómo hemos llegado a ser lo que somos; hacen que nos comprendamos a nosotros mismos y a los demás. Nos sitúan, confortan y fortalecen, permitiéndonos asumir nuestra condición de eslabones en una cadena interminable, trágica y maravillosa al mismo tiempo. Nos hacen más fuertes, más sabios. Más libres. (…)

Veritats, llibertats i derivats

2009-08-30T19:49:00.002+02:00

Jo crec en la veritat, que hi ha fets i coses que són vertaderes i altres són falses; que algunes s’adiuen als fets i altres no. És més, crec que això és una condició de possibilitat del llenguatge, de la comunicació. Tanmateix, la veritat té avui mala premsa. La gent pensa que defensar l’existència de la veritat i ser dogmàtic és la mateixa cosa. S’estila el relativisme, el subjectivisme i es confonen ambdues coses amb el pluralisme i la llibertat.

Quan a la gent li agrada una cosa, sol confondre la cosa que li agrada amb moltes altres coses que no hi tenen res a veure. Així, per exemple, els costa entendre per què la llibertat i la justícia no són sempre el mateix. Quan aquests conceptes entren en conflicte es queden astorats, estranyats, noten que alguna cosa no els quadra. Una cosa similar els passa amb la veritat; volen que la veritat sigui bella, bona, popular i profitosa i els sorprèn que aquestes qualitats no sempre es trobin juntes. Per això, potser, s’estila allò d’ “és veritat per a mi”, com si una veritat per a un tingués algun mèrit o alguna propietat més que el “això és el que jo crec”.

El problema de les creences (de les veritats per a mi) és que poden ser falses, per boniques, convenients o políticament correctes que puguin ser. I cal tenir-ho present, encara que no ens agradi.

Tinc un amic que es diu... Rodrigo Garcia

2009-07-26T21:52:00.002+02:00

"Espero hacer cada día el mismo daño que me han hecho".

"Está claro que las desgracias no son comparables, porque el sufrimiento no se puede trasladar a otro ser humano. Sufres más tú si te cortas un dedo en la cocina picando cebollas, que viendo una foto de Hiroshima".

"El perro mea encima de las réplicas enanas de la torre Eiffel que vende un negro en el puente frente a la verdadera torre Eiffel. Necesito saber qué opinión tiene el perro de lo que acaba de hacer. Y qué postura política. ¿Acaba de mear sobre el símbolo de la torre Eiffel, erguida como una de las grandes potencias del primer mundo o por el contrario está intentando joderle al africano el género, comerle la moral y hacer que se vuelva a su maldito país? Si no puedo saber si mi perro es un humanista o un facha, cómo voy a saberlo de un amigo, teniendo en cuenta que mi perro siempre es más claro y previsible y franco que el resto de los seres que conozco".

"Al perro lo acarician y a mí no. Al perro le dan de comer y a mí no. Al perro le habla una desconocida en la calle y a mí no. Con el perro ríen y conmigo no. Con el perro se revuelcan por el suelo del salón y conmigo no. Se preocupan si el perro tiene sed y a mí no me traen ni un puto vaso de agua del grifo. Dejan entrar primero al ascensor al perro y en mí ni se fijan. ¿Qué coño pasa entre las personas? ¿Nos damos tanto miedo que no podemos hacer nada bueno entre nosotros de manera instintiva?"

"Hoy estoy jodido: he pensado que al perro no le he hecho ni caso en todo el día, que estuve metido en mis asuntos y casi hasta se me olvidó sacarlo a mear o darle de comer. Creo que soy un tipo cojonudo, porque al menos me entristece comportarme así con el animal. La mayoría de los seres humanos hacen eso con sus hijos y no tienen el menor remordimiento. Los dejan en la guardería o en el colegio a las nueve y los recogen a la hora de la cena. Y los sientan frente a la tele. Y los duermen. Y a nadie le pasa nada".

Justícia global

2009-06-26T14:44:00.002+02:00

Com és possible que persisteixi l’extrema pobresa de la meitat de la humanitat, malgrat l’enorme progrés econòmic i tecnològic i malgrat les normes i els valors il·lustrats de la nostra civilització occidental enormement dominants? Per què nosaltres, ciutadans dels pròspers estats occidentals no trobem, com a mínim, enormement preocupant que un món enormement dominat per nosaltres i pels nostres valors proporcioni unes posicions de partida i unes posicions tan deficients i tan inferiors a tantes persones?

El nostre món està configurat d’una forma que ens manté molt allunyats de la pobresa extrema i massiva i ens envolta de gent rica i civilitzada, per a la qual els pobres de fora són tan sols una bona causa remota, equiparable a la de garantir la supervivència del mussol clapejat. En un món tal, la idea que estem cometent un crim atroç contra aquestes persones i que, per tant, hauríem de lluitar per tal d’evitar que segueixin patint i morint, ens semblarà tan freda, forçada i ridícula que no ens sentirem amb ganes de reflexionar-hi. Que siguem per naturalesa tan miops i conformistes com per reconciliar-nos fàcilment amb la fam de fora pot ser tal vegada convenient per als qui podem ‘reconèixer-nos a nosaltres mateixos’ i portar vides valuoses i satisfetes sense reflexionar gaire sobre l’origen de la nostra riquesa. Però és quelcom molt inconvenient per als pobres globals, la més gran esperança dels quals potser rau en la nostra reflexió moral.

El concepte de justícia global implica un canvi de perspectiva en la perspectiva cosmopolita de la teoria moral: tradicionalment s’havia considerat que els problemes de justícia nacional (interns als Estats) tenien una resolució diferent al problemes de justícia internacional. Fins i tot els forasters dins l’Estat sovint no tenen els mateixos drets i obligacions que els nacionals (no poden votar, per exemple, i en alguns països no poden comprar terres o propietats estratègiques). L’ordre internacional mundial resulta injust perquè enriqueix les elits dels països rics i pobres i empobreix la majoria de la població al mateix temps que perpetua l’opressió. Això és degut, precisament, a què apliquem en les relacions internacionals (que sempre ens semblen més llunyanes), principis que no toleraríem en la justícia interna dels nostres països. El tracte igual és un principi moral que ha de tenir valor universal.

La distinció entre causar la pobresa i no reduir-la té poca o cap importància. Permetre que persones a qui hom podria salvar fàcilment morin de fam, malgrat que es tracti de persones que viuen més enllà de les nostres fronteres, és moralment equivalent a matar-les o, en tot cas, poc millor. Que els països rics i els ciutadans d’aquests països siguem «defensors i beneficiaris d’un ordre institucional global» clarament injust i no gens imparcial des del punt de vista de les regles morals contribueix substancialment a la fam que pateixen els pobres.

Per plantejar el tema de la moralitat i la pobresa al món d’una manera significativa i comprensible, cal establir d’entrada que els drets humans han de ser considerats universalment (tothom té els mateixos drets) i imparcialment (ningú no té més drets que un altre, si algú ha estat tractat d’acord a un dret ‘ics’ aquest dret ha de poder valer per a tothom). Els drets humans no ens exigeixen estimar els altres, ni atorgar-los privilegis, ni protegir-los, ni fer-los caritat. Però si que ens obliguen a no fer-los mal, ni a abusar-ne. Doncs bé: hem incomplet repetidament amb aquest ‘mínim’ i en aquest sentit les relacions internacionals es basen en una immoralitat: fem als països pobres (i als pobres dels nostres països) el que no permetríem que ens fessin a nosaltres. Hi ha factors polítics i econòmics institucionals que són, en ells mateixos, injustos. En aquest sentit l’ordre econòmic mundial, en la mesura que és abusiu, constitueix moralment un crim contra la humanitat.

Tinc un amic que es diu Nietzsche

2009-06-23T11:54:00.003+02:00

Un tret característic de la mainada és el plaer que mostren quan una cosa agradable els sorprèn. L'expressió de la seva cara canvia, s'il·lumina, omplen i encomanen l'alegria i la satisfacció que els ha suposat aquell fet excepcional. Avui us puc dir que m'ha passat el mateix després de conèixer l'obra del gran filòsof F.W. Nietzsche.

Nietzsche, considerat el gran filòsof de la sospita, posa en dubte tot el que està estipulat fins ara. Trenca motllos i proposa el treball de "pensar" en el lector. En les seves obres, juga amb el lector (ell mateix considera la vida com un joc) fent-lo anar d'aquí cap allà, d'un raonament cap a un de diferent, d'una postura fins a l'altra, mostrant el millor i el pitjor de cadascuns, obligant el lector a fer una valoració crítica, és a dir, a pensar.

Feia molt de temps que no gaudia tant llegint filosofia. Irònic i sarcàstic, Nietzsche et fa sentir una atracció envers la filosofia que dificilment et pots resistir. De fet, molts pensadors contemporanis basen els seus postulats en les tesis de Nietzsche, la qual cosa demostra la gran validesa de les seves teories després de més de cent anys.

Espero, al llarg del bloc, poder anar posant algunes de les seves màximes i (si sóc capaç) explicar-ne el significat. Estic segur que serà una feina molt gratificant.

Diferències entre ètica i política

2009-06-10T21:30:00.002+02:00

L’altre dia, mentre prenia un tallat envoltat de grans companys de feina un d’ells, més curiós que no pas la resta, em va demanar que, ja que hi estava estudiant, li expliqués alguna diferència entre ètica i política ( a part que l’ètica es pot permetre la innocència i la política mai no és innocent ). El tema seria llarg i donaria per molts llibres plens de matisos; però de bones a primeres, sóc dels qui consideren que l’ètica i la política s’assemblen com els cosins i no com els germans. Per respondre aquesta qüestió amb la cura que mereix caldria explicar:

1.- Que l’ètica no exigeix estratègia però, en canvi, sense estratègia no hi ha política (cal tenir present la dimensió temporal en tota decisió política; coses que avui potser no són possibles es podran fer demà o d’aquí a un parell de mesos…)

2.- Que l’ètica és radicalment personal (m’implica a mi; sóc jo qui ha de respondre) i la política és col.lectiva (implica un nosaltres, de vegades tribal)

3.- Que l’eina d’avaluació moral –per així dir-ho- és la consciència, mentre l’avaluació política es gestiona en formes no sempre plenament conscients, en política les decisions són per majoria (criteri purament estadístic) o per manipulació de sentiments (emotivismes i cabdillismes diversos)

4.- Que l’ètica es pot moure per principis o per càlcul de conseqüències mentre si la política que es fa només per principis -i sense càlcul de conseqüències- està sempre abocada al desastre.

5.- Que la política només és possible des de la força, mentre que l’ètica és possible fins i tot quan estem abocats al no res.